Revolució

Fa onze, onze dies que no escric res al blog.
La causa: una preocupant falta de inspiració.
La conseqüència: quan la sàpiga vos la dic.
Buscant inspiració, o simplement esperant que passe el temps, he posat la televisió.
I no m'ha sorprés les noticies que ocupaven els primers minuts del resum de l'actualitat internacional: més manifestacions, més revoltes populars a Egipte, Liban i altres països àrabs.
La causa: propostes populars de caiguda dels imperis dictatorials d'aquests països.
Les conseqüències: tothom les pot vore. Milers i milers de ferits, decenes de trànsfugues i inmigració massiva i Gadafi envoltat de contraris al règim que estàn a punt de menjar-se'l, Mubarack extraditat d'Egipte...
Ja era hora. Aquests països sofreixen dia rere dia l'autarquia dels personatges poderosos del país. Països on el 3% de la població te el 96% de la riquessa del país. Països on la llibertat d'expressió es un mite que tothom somia però que ningú te. Països on el petròli provoca disputes costants, violència i mort. Països on la religió sustenta la capacitat cultural del país.
Es revolta un i tots el segueixen. Egipte va tindre la iniciativa i ara Liban, Túnez, Irán l'imiten. Açò dona que pensar. I es que en el segle XXI encara hi han països completament intervinguts, manipulats, influïts per una sola persona.
Revolució àrab, segons els periòdics espanyols. Ja te nom, ja es oficial.

Igual que ja són oficials les conseqüències d'aquestes revoltes al nostre país: augment descontrolat del preu del petroli.
Reacció: el govern aprova una llei que aminora la velocitat a les autovies, d'un màxim de 10 km/hora a 110, per a estalviar gasolina.

L'actualitat està plena d'accions-reaccions, de causes-conseqüències.
Esperem que Mubarack no talle el subministrament de petroli als països occidentals, o l'oferta de bicicletes al nostre país va a augmentar notablement. Per altra banda... no es del tot roí que utilitzem més la bicicleta, no? Mubarack... ho tens cru, si pretens manipular el nostre país. Sempre ens quedarà la bici.

Adults

Ens fem grans...
Hui ens han dit a la universitat que estem ixint de l'enfermetat que es l'adolescència. Una enfermetat per la que tots em passat, i que molts recordem amb moments dolços i amargs, on els amics eren quelcom més important, la família ens agobiava i voliem més espai del que en realitat necessitavem.
Les nits eren llargues i els matins curts, els estudis eren un sense sentit, allò realment important era la independència i la llibertad.
Tots teniem -o creiem que teniem- les idees ben clares: allò que creia la majoria, la gent del nostre voltant, era allò bo...
Els amors ens creiem que eren els més profunds, que sols nosaltres podiem sentir una cosa així. El xic et mirava i queies rendida als seus peus, tot era o meravellós o pèssim, no hi havia un punt intermèdi...
Tothom pensava que el futur era idílic, meravellos i fàcil. Cada curs escolar era un repte que superavem poc a poc, amb menys esforç del que voliem admetre...
Moltes voltes, el únic que imporava era la roba que anaves a posar-te el cap de setmana, quedar amb els amics i disfrutar dels dos dies de "vacances" que tenies en tota la setmana...

Ara tot canvia.

La gent amb la que comparties confidències i records es troba lluny, cadascú es més o menys independent del poble, els estudis ens distancien inevitablement... pero quan ens reunim tots, tot torna a ser com abans.
Ara el que desitges es estar amb els teus, odies tindre'ls lluny, els trobes a faltar...
El amor es més profunt, ja no idílic. Mes real, més creíble... molt millor.
Els estudis son una carrera d'obstacles, on dia a dia cal superar reptes... i els resultats poden no ser els esperats.
La festa no es el més important, el dia a dia ho es més.

Ens fem majors, madurem, ja no som xiquets. Encara que això no esta gens mal. En realitat tot el món, encara que siga molt en el fons, volem ixir de la adolescència. Una etapa com un altra, que d'açi uns anys recordarem malencòlicament, com una de les millors èpoques que em viscut. Pero encara millor es aquesta que com un xiquets amb un caramel, començem a tastar. I en el fons ens agrada, i molt.
Perque la vida ens fa canviar i tenim que estar preparats per a tot allò que ens prepara el futur.
 I com diu un professor meu, "el futur es la conseqüència del present". Donc bé, a disfrutar-lo, que el present està per a viure'l!
Adéu adolescència, ja m'has acompanyat durant massa temps, sempre et recordaré, però ja estic preparada per a viure una nova realitat.