Enamorada de la ràdio...

Enamorada de la ràdio, per supost.
I no creia que pugés dir-ho amb tanta sinceritat, pero m'he adonat que es una part molt interessant del periodisme i, perque no, en un futur m'encantaria treballar alli.
La ràdio... aquella ja casi desapareguda vessant del periodisme. Es una pena que ja no es fomente, quasi ningú la sent normalment ( i no em referisc a sentir música, sino a les tertúlies que es fan tots els dies). Jo reconec que soc una autèntica ignorant de la ràdio. Fins fa res, per a mi les tertúlies no eren més interessants que una classe de "la fashion week" (els de periodisme ja sabeu a qui em referisc) pero el passat dijous se'm van obrir els ulls.

I es que el dijous, desde l'aula magna de la facultat de medicina de la universitat de València ( i no cal dir que em vaig quedar bocabadada amb eixa aula) es va fer una retransmissió en directe del programa "La Ventana" amb Gemma Nierga. Una retransmissió de 3 hores seguides que tots creiem que sería inaguantable, pero ens vam quedar  amb ganes de mes (jo almenys) al veure incrèduls que ja eren les 7 de la vesprada, i eixes 3 hores ens havien passat volant. Una retransmissió que amagava moltes sorpreses, sorpreses com la de Pepe Sancho i Maria Galiana (actor i actriu de la coneguda sèrie Cuéntame) o Muchachito Bombo Infierno, juntament amb degustacions de orxata i (tot cal dir-ho) moltes reivindicacions i protestes polítiques que a mi personalment em van encisar. Hi hagué de tot en aquest programa:  el cap (o un dels caps) del periòdic La Razón  va estar a punt de ser engolit per el senyor Carnicero; Protestes contra el actor Pepe Sancho per (segons diuen) haver-se venut; ovacions i més ovacions per a Maria Galiana, la personalitat de la qual es més que admirable; crits d'ajut per als familiars dels morts a aquell accident de metro a l'estació de Jesús (accident que va estar ben amagat als ulls dels valencians- jo ni ho vaig sentir dir, i em va saber molt greu assabentarme'n tant tard- per coincidir amb la visita del papa a València, i que encara no ha sigut resolt); protestes dels habitants de Zarra que no volen  el cementeri de residus nuclears al seu poble...

Una vesprada ben moguda, i per a molts de nosaltres, inolvidable. Per a mi  esta ha sigut la primera "toma de consciencia" del món del periodisme de tan a prop. I no cal repetir-ho, pero m'ha encantat.

El problema es que d'ací uns anys, quan nosaltres acabem la carrera, molt probablement ja no existisquen aquestes mítiques tertúlies de ràdio. Els oidents d'aquestes, per desgràcia, tenen una mitjana d'edat d'uns 60 anys, i els joves d'avuí ja no les coneixen, sols senten "Los 40 Principales" i poc més ( i jo, molt al meu pesar, m'incluïsc açí). Per això, baix el meu punt de vista, aquestes tertúlies no deuen desaparéixer, no sols perque són ja part de la història de la ràdio sino perque dia a dia ens ensenyen una façeta diferent i molt interessant del periodisme, i sense adonar-nos-en, ens están educant en moltes matèries ( ja siga política, esports, cultura...).
Aquesta retransmissió en directe de la SER, va ser tot un encert, i reservar plaçes per als estudiants de periodisme i audiovisuals de la universitat també.
Per això desde aquest blog vullc donar les gràcies a periodistes com Gemma que ens obrin els ulls a l'actualitat i ens fan pensar en altres opcions de futur als estudiants novells de periodisme com jo.Gràcies per preservar eixes tertúlies (de les que vaig a fer-me seguidora oficial). Per això i per fer-nos passar uns vesprada inolvidable, moltes gràcies.

In memoriam...

Anys 60... Vos sonen? l'era del Pop,el rock de The Rolling Stones, dels hippies, el Che Guevara, Keneddy, Martin Luther King, l'arribada de l'home a la lluna...M'encantaria  haver viscut en eixa època! En una dècada es fan meravelles... I una d'aquestes meravelles va ser, per descomptat, la música.

Qui diga que no coneix als meravellosos Beatles... Els Beatles foren els "inventors" del pop pròpiament dit.  Els "mags" de la música John Lennon, Ringo Starr, Paul McCartney, George Harrison... Quins il·luminats. Tot en ells ha sigut copiat: quantes voltes haurem sentit les seves cançons en la veu d'altres cantants, quantes voltes haurem copiat la famosa foto creuant "Abbery Road", fent-la nosaltres amb els amics creuant el carrer del poble... Crearen el moviment dels fans, la Beatlemanía. Foren mags de la música no sols amb l'estètica sino amb el contingut: Yellow Submarine? la cançò més innocent que he sentit mai. Let It Be? sense comentaris, increíble.

I com els Beatles, molts més. Simond&Garfunquel, The Beach Boys, Els Rolling, The Who... Qui els hagera pogut sentir en directe! Això si que era música.

Ja no hi ha música així. Ni hi haurà mai més. Ara ja no se'ns eriçarà la pell al sentir cançons com Octopus Garden o All you Need is Love. Ara la música no te melodia, es un "sense sentit" orientat a l'ambient discotequero. Les cançons ja no busquen la harmonia melodia-lletra, sols busquen la fama, el ser conegudes per sen aplegaloses i tindre una senzilla melodia que tothom repeteix com a loros.

Ningú podrá igualar de cap manera als músics dels 60. Ni les "dives" actuals com Lady Gaga- si, aquella que es posa un tròs de ternera al cap, a mòde de barret- o Brithney Spears- la que cada dos per tres es rapa els cabells-. Ara sols es pretén l'impacte estètic, ningú es preocupa per l'essència, pel feeling... la música ja no es música, es marketing. Que pena.

Pero jo sempre seré optimista, sempre esperaré sentir algún nou grup a l'estil del  We are living in the yellow submarine... Per això aquesta entrada al blog. In memoriam dels millors grups que han existit en la història de la música, i que mai s'obliden ni s'oblidaràn. Salut!

Primeríssima entrada al blog.

La primera entrada al nou blog. Deuría ser una entrada perfecta, ben pensada, amb un tema interessant, ben plantejat i exposat. Pero en aquests moments, ningún tema es mereix la portada, aixi de clar. Els temes actuals ben bé es mereixeríen trobar-se en les pàgines parelles d'un periòdic, al marge esquerre i sense foto. Per a que ningú li prestara la més mínima atenció. Per a que ningú es preocupara de temes banals, sense sentit.

I es que actualment,a la població (i no dic tots), el que més els preocupa es si la Esteban (déu meu, aquesta dona deuria estar al manicomi) ha matat ja algú protegint a la seva filla- segur que tot el món recorda la seva frase més cèlebre: "yo por mi hija, mato"-. A la gent ja no li fa gràcia sentir parlar de la ideología dels polítics, de les reformes i les lleis, sols si han fet un míting, allà on brama la tonyina, o si al Congrés dels Diputats els de l'oposició han recriminat alguna cosa al president, duent-li la contrària.

El món perd valors. I els perd de forma progressiva, sense quasi ni adonar-se'n, sense prestar atenció als problemes que realment necessiten la nostra ajuda, que realment són importants. O es que algú recordaría al pres asiàtic que ha sigut guardonat amb el premi Nobel de la Pau, si no hagera guanyat aquest premi? Doncs aquest home ben bé es mereixeria un mausoleu al seu nom, i no la polèmica que està suscitant aquest guardó.

Per a concluïr amb aquesta primera entrada al blog ( tot s'ha de dir que no m'esperava que fòra així d'espessa), cal afegir que nosaltres els joves, no podem caure en la tentació del programes banals, irreals; nosaltres som el futur, i el futur no pot ser un futur sense valors ni informació. Si fós així, el futur que ens espera es un futur governat per la Esteban amb ministres com Cristiano Ronaldo i Paris Hilton. Si es així, jo em nege a ser periodista.

Espere que us haja agradat, intentaré seguir una rutina (espere que més o menys, una publicació a la setmana).

Salut a tots i totes! :)