Tornant a ser jo...

Perque la vida ens dona mil i una voltes, perque al cap i a la fi sempre et dones compte del que es vertader i el que no, perque tot allò bò sempre te algo roí, perque tot allò roí sempre te algo bò...
Perque "evolucionem", cambiem, millorem o empijorem, pero no tornem a ser els que erem. Ni nosaltres ni els del nostre voltant. Perque la vida ens fa pensar, moltes vegades més del compte, més del que cal...
Deixem anar els nostres sentiments, tornem a ser xiquets...
Passar un dia sense pensar, reflexionar... viure la vida, encara que siga un sol dia, un només. Perque no val la pena donar-li una i mil voltes a un assumpte, si alguna cosa està be o està mal, el temps ho dirà.
Per això torne a ser jo. Torne a ser eixa xiqueta despreocupada, lliure i, perque no, enamorada. Enamorada del dia a dia, del no-res, d'allò que passa sense sentit...
Perque algú molt inteligent va dir allò de "la vida es aquello que pasa mientras hacemos otros planes", i a mi no va a passar-me això. La vida es allò que m'he adonat que no dec pedre, perque per qualsevol ximpleria et pots passar dies i dies malhumorada, trista, feliç... cada dia  es únic, no es pot, ni es deu pedre!

Aquesta es una reflexió a altes hores de la nit...potser un poc ximple, potser un poc repetitiva, però necessària per a poder dormir aquesta nit. Perque tot el mon deuria escriure per a soltar tot allò que te al fons de l'ànima, allò que alguna volta deu soltar a alguna persona, al vent, i, perquè no, al full.

Bous en corda 2010

Ontinyent ha celebrat aquest passat cap de setmana una de les seues festes més populars i conegudes: el bou en corda. Aquest any vam tindre la sort de comptar amb 6 bous que van donar molt de joc i pocs ensurts. El divendres a les 15.30 començava l'anomenada embolà, i fins el diumenge a les 24 h. no va parar la festa. Gent de tots els pobles de la rodalia va acudir a Ontinyent, i més de 12.000 persones es van reunir a les "carpes" al costat del riu, on es va poder gaudir d'una música, que encara que un poc repetitiva, va ser un èxit.

Pero es va poder observar menys gent corrents al bous, sobretot el diumenge, que les condicions climatològiques no van acompanyar la festa, però aquesta no va decaure. La gent va seguir omplint el recinte de les carpes i al festa es va allargar fins la nit de diumenge i, encara que els termòmetres marcaven graus pròxims a 0, la gent es va posar alguna que altra camiseta tèrmica, i a seguir amb la festa.
Un cap de setmana que, per a molts ontinyentins i ontinyentines, es va fer curt. Tota la setmana, i inclús setmanes abans, els ontinyentins, sobretots els joves, comptaven els dies que faltaven per a correr (i molts per a desfassar) davant del bou. Fins que va arribar el cap de setmana desitjat... i va passar.
Hui dimarts, el poble no te res a veure amb el que era aquest cap de setmana: els bars es recuperen i netejen, la gent dorm, eixint poc a poc de la resaca post-bou i el poble està més buit que mai. Els estudiants ens posem les piles i començem a estudiar (cosa que, persuposat, no vam fer el cap de setmana), els botiguers matinen i obrin les tendes i tot torna a la normalitat.
Pero tots recordem aquests bous, per a bé o per a mal, i inclús alguns ja tornen a comptar els dies que falten per als pròxims. Perque Ontinyent viu les seues festes, i les viu de veritat, encara que despres necessiten un pont com aquest per a recuperar-se. Ontinyentins i ontinyentines, al any que ve tornarem a trobar-nos davant l'ajuntament embolant el bou, potser ens trobarem també al "corral" cantant la xata merenguera o ballant a les carpes.El temps passarà sense adonar-nos-en, i a l'any que ve toranem a viure els bous, com si no els haguerem viscut mai abans. Sempre ens quedarà el record, i... a esperar els pròxims!

Corrupció: una moda?

Hui, com cada diumenge, he llegit el diari El Pais. I una notícia, el titular de la cual es "Artur Mas dispone de un patrimonio de 502.000 euros", m'ha cridat molt l'atenció. Perqué açò es noticia? perquè la gent es troba indignada o satisfeta al saber la cantitat de diners que te una persona al banc?. Si aquesta cantitat de diners es xicoteta, el ciutadà es troba satisfet, confia amb el polític, encara que siga reconegut en tot el país com un dels polític mes corruptes que existeixen. Si la cantitat de béns patrimonials es elevada, el polític ja pot dir adéu a la seua bona popularitat entre la població, passarà a ser un autèntic lladre i li apareixeràn béns luxosos per tots els llocs.

I es que la política està a la baixa. El polític ja no es aquell que defén els seus ideals, lluita per les seues creençes i representa a la població que l'ha votat . Es aquell que s'embolsa diners a amagades, te regals de molts "amics" que pertanyen a empreses influyents i pregona idees que ni ell mateix es creu. De ninguna manera pretenc generalitzar aquest concepte, hi han polítics i polítics. Però tothom coneix els actuals cassos de corrupció que trenquen el model ideal de polític, com el famós ( i amagat) cas Gurtel, o el cas Palau. I no sols els actuals: desde ja fa prous dècades, la política es cada volta mes irreal i vergonyosa. Ja ningú té fe en la política. Tothom vota a candidats que potser tenen més imatge pública, o vota a partits sols pel fet de que són partits els quals ja els votaven els seus avantpassats.

 Tot açò pareix una "moda": pareix que està de moda la corrupció, quasi tots els ajuntaments estan suspesos en matèria de claretat econòmica. I això dona que pensar: tota aquesta gent es la que ens repesenta dia a dia, defén (o es suposa que defén) els nostres interessos, la que fa que el país tire endavant. I així estem: un país que no ix de la crisi ni a patades, que s'ofega al seu propi pou. I a este pas, la cosa no millorarà. No sols passa al nostre país, també trobem cassos de corrupció (més escandalossos inclús que els nostres) a l'Itàlia de Berlusconi. Pareix que inclús la corrupció s'ha globalitzat, es ja una plaga. I, segons la meua opinió, aquesta plaga ja s'ha escampat massa, hi ha que parar-la el més aviat possible.

Però tornem al principi: que més dona el que guanyen els polítics? no importa el seu sou, els diners en negre mai es fan públics. I el pitjor de tot es que, per molt que un polític estiga acusat de frau econòmic i corrupció, aquest seguirà exaltant la seua innocència i seguirà sent votat per la població. Perque la política es així: no guanya el que s'ho meteix, sinó el que fa el que siga per guanyar-les.

Gràcies!

Cada moment, cada minut, viure-ho, sentir-ho. Com va dir Arquimides,"Dadme un punto de apoyo y levantaré el Mundo". Un punto de apoyo? si, tots vosaltres sou eixe "punto de apoyo". Vosaltres, companys, amics, sou els que construiu el meu món. Un món complex,dificil,  no ho nege, pero que amb vosaltres es fa  molt més senzill. Cada detall, cada paraula m'ajuda a véncer temors, m'alegra el dia, em fa especial.
Sou vosaltres, els meus amics i amigues els que sempre tire de menys, sobretot ara que ens trobem mes lluny uns de altres. Pero quan ens reunim tot torna a ser com abans: rialles, confidències... amistat. Fa temps que ens coneixem, i molt mes es el  temps  que ens queda per davant per a viure'l junts. I estic segura que cada xicotet detall em seguirà pareixent especial vingent de vosaltres, per molt insignificant que siga. Inclús vosaltres, segurament, no se'n adonareu d'aquest, pero com sabeu, jo soc molt "detallista" (que manera de repetir paraules).
Ja se que esta frase es molt típica, pero es una de les veritats més reals que existeixen: no se el que faria sense vosaltres. Moments com els de ahir, per molt xicotets que siguen, els seguiré recordant anys i anys després. Perque no tots els dies es celebra la majoria de edat. Tot el món pretén que la celebració siga una festa enorme (jo també ho volia així) pero això es un gran error. Ahir em vaig adonar dels meravellosos amics i amigues que tinc, aquests que inclús es van posar panyals i menjaren torrà amb sabor de "sola de sabata". Una celebració intimíssima que en realitat em va encantar. Perque els amics diuen, sols els pots comptar amb els dits d'una mà, i jo els rectifique: es poden comptar amb els dits de les 2 mans.
 Per això esta setmana no escric un article periodístic, sino que escric sobre els meus amics, aquells que estàn sempre al meu costat, tant als moments bons com als roïns, perque, encara que parega molt obvi, vos estime molt, no sabeu fins a quin punt, i per això vos done les gràcies una i mil vegades per estar (i haver estat) sempre al meu costat. Per això: mil gràcies altra volta.

P.D: amics demà feliciteume, eh? avore si vos tire tant de piropo i demà tinc el mòvil mort tot el dia... jajaja (es broma, el que us he dit es tot veritat) vos estime!

Ideologies, nacionalismes, identitats culturals... història

Ser o no ser (al igual que Shakespeare), pero en aquest cas ser o no ser nacionalista, ser o no ser independentista.Una de les qüestions que més polèmica susciten en l'actualitat a Espanya, que més enfrontaments i discussions produeix. Este article no va a ser un article d'opinió, la gent que em coneix ja sap com soc i com pense, sino que va a ser un article periodístic, potser el primer article que faig. I es que hui a la facultat, en l'hora d'història ens han explicat l'origen del nacionalisme, i ha sigut, per a mi, un tema que m'ha provocat un fum de preguntes i una enorme curiositat.

NACIONALISMO:
1. m. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece.

2. m. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas

.

3. m. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.

Com es pot observar en les definicions de la RAE, hi ha diverses interpretacions del concepte nacionalisme. La primera es aquell nacionalisme denominat polític i la segona i tercera, el anomenat nacionalisme cultural.

Pero... on va nàixer el nacionalisme? vaig a posar-ho ben  fàcil amb un sinònim: on va nàixer la revolució?

El nacionalisme nasqué a França al 1789, conseqüència de la revolució francesa, aquella que trencà amb la concepció del mon absolutista  que existia, on el rei ho era per la gràcia de Déu i la societat es dividia en estaments. 

Pero la definició del nacionalisme no s'acosta ni de lluny a la actual. En eixa època, cada individu, si li preguntaves d'on era, et contestava que era d'Ontinyent, d'Olleria, de València... no existía un individu francés, espanyol, etc. Pero arràn la revolució, s'escampà el concepte de nació política. Desapareixen les identitats heretades, els afectes i comença un projecte de "nacionalització": els camperols passen a ser francessos i creixen els sentiments de pertinença col·lectiva. Así el terme "nació", l'orgull de pertànyer a un col·lectiu igualitari, on s'implanta una llengua oficial ( la mes parlada del territori) i un Estat comensa a traure cap. Els burguesos s'intalen al poder i es crea una constitució.

I ara cal tornar al present... tot el món es espanyol, francés, portugés... pero ara tot passa al inrevés. Gran part dels terriotoris avui en dia ( en espanya no fa falta que els nomene, tothom sap quins son) no volen eixa nacionalització, eixa centralització que els ofega. Ara la història es capgira, els territoris que tenen una nacionalitat cultural es fan sentir, esdevenen diferents en allò referent a la llengua, ideologia, tradició... i tot torna a començar: pretenen passar de ser espanyols a ser altra volta, per posar un exemple, ontinyentins (ja se que no es el millor exemple). 

I ara una reflexió... açò no es pura ironia? penseu-ho be: abans tothom volia el centralisme i ara que? la història es un peix que es mossega la cua, i açò dona de que pensar. Quin es el pròxim pas? la volta a les dictadures? o potser una altra república a Espanya? el temps ho dirà...  i nosaltres estarem ahi per a vore-ho, i en el meu cas, per a contar-vos-ho.

Enamorada de la ràdio...

Enamorada de la ràdio, per supost.
I no creia que pugés dir-ho amb tanta sinceritat, pero m'he adonat que es una part molt interessant del periodisme i, perque no, en un futur m'encantaria treballar alli.
La ràdio... aquella ja casi desapareguda vessant del periodisme. Es una pena que ja no es fomente, quasi ningú la sent normalment ( i no em referisc a sentir música, sino a les tertúlies que es fan tots els dies). Jo reconec que soc una autèntica ignorant de la ràdio. Fins fa res, per a mi les tertúlies no eren més interessants que una classe de "la fashion week" (els de periodisme ja sabeu a qui em referisc) pero el passat dijous se'm van obrir els ulls.

I es que el dijous, desde l'aula magna de la facultat de medicina de la universitat de València ( i no cal dir que em vaig quedar bocabadada amb eixa aula) es va fer una retransmissió en directe del programa "La Ventana" amb Gemma Nierga. Una retransmissió de 3 hores seguides que tots creiem que sería inaguantable, pero ens vam quedar  amb ganes de mes (jo almenys) al veure incrèduls que ja eren les 7 de la vesprada, i eixes 3 hores ens havien passat volant. Una retransmissió que amagava moltes sorpreses, sorpreses com la de Pepe Sancho i Maria Galiana (actor i actriu de la coneguda sèrie Cuéntame) o Muchachito Bombo Infierno, juntament amb degustacions de orxata i (tot cal dir-ho) moltes reivindicacions i protestes polítiques que a mi personalment em van encisar. Hi hagué de tot en aquest programa:  el cap (o un dels caps) del periòdic La Razón  va estar a punt de ser engolit per el senyor Carnicero; Protestes contra el actor Pepe Sancho per (segons diuen) haver-se venut; ovacions i més ovacions per a Maria Galiana, la personalitat de la qual es més que admirable; crits d'ajut per als familiars dels morts a aquell accident de metro a l'estació de Jesús (accident que va estar ben amagat als ulls dels valencians- jo ni ho vaig sentir dir, i em va saber molt greu assabentarme'n tant tard- per coincidir amb la visita del papa a València, i que encara no ha sigut resolt); protestes dels habitants de Zarra que no volen  el cementeri de residus nuclears al seu poble...

Una vesprada ben moguda, i per a molts de nosaltres, inolvidable. Per a mi  esta ha sigut la primera "toma de consciencia" del món del periodisme de tan a prop. I no cal repetir-ho, pero m'ha encantat.

El problema es que d'ací uns anys, quan nosaltres acabem la carrera, molt probablement ja no existisquen aquestes mítiques tertúlies de ràdio. Els oidents d'aquestes, per desgràcia, tenen una mitjana d'edat d'uns 60 anys, i els joves d'avuí ja no les coneixen, sols senten "Los 40 Principales" i poc més ( i jo, molt al meu pesar, m'incluïsc açí). Per això, baix el meu punt de vista, aquestes tertúlies no deuen desaparéixer, no sols perque són ja part de la història de la ràdio sino perque dia a dia ens ensenyen una façeta diferent i molt interessant del periodisme, i sense adonar-nos-en, ens están educant en moltes matèries ( ja siga política, esports, cultura...).
Aquesta retransmissió en directe de la SER, va ser tot un encert, i reservar plaçes per als estudiants de periodisme i audiovisuals de la universitat també.
Per això desde aquest blog vullc donar les gràcies a periodistes com Gemma que ens obrin els ulls a l'actualitat i ens fan pensar en altres opcions de futur als estudiants novells de periodisme com jo.Gràcies per preservar eixes tertúlies (de les que vaig a fer-me seguidora oficial). Per això i per fer-nos passar uns vesprada inolvidable, moltes gràcies.

In memoriam...

Anys 60... Vos sonen? l'era del Pop,el rock de The Rolling Stones, dels hippies, el Che Guevara, Keneddy, Martin Luther King, l'arribada de l'home a la lluna...M'encantaria  haver viscut en eixa època! En una dècada es fan meravelles... I una d'aquestes meravelles va ser, per descomptat, la música.

Qui diga que no coneix als meravellosos Beatles... Els Beatles foren els "inventors" del pop pròpiament dit.  Els "mags" de la música John Lennon, Ringo Starr, Paul McCartney, George Harrison... Quins il·luminats. Tot en ells ha sigut copiat: quantes voltes haurem sentit les seves cançons en la veu d'altres cantants, quantes voltes haurem copiat la famosa foto creuant "Abbery Road", fent-la nosaltres amb els amics creuant el carrer del poble... Crearen el moviment dels fans, la Beatlemanía. Foren mags de la música no sols amb l'estètica sino amb el contingut: Yellow Submarine? la cançò més innocent que he sentit mai. Let It Be? sense comentaris, increíble.

I com els Beatles, molts més. Simond&Garfunquel, The Beach Boys, Els Rolling, The Who... Qui els hagera pogut sentir en directe! Això si que era música.

Ja no hi ha música així. Ni hi haurà mai més. Ara ja no se'ns eriçarà la pell al sentir cançons com Octopus Garden o All you Need is Love. Ara la música no te melodia, es un "sense sentit" orientat a l'ambient discotequero. Les cançons ja no busquen la harmonia melodia-lletra, sols busquen la fama, el ser conegudes per sen aplegaloses i tindre una senzilla melodia que tothom repeteix com a loros.

Ningú podrá igualar de cap manera als músics dels 60. Ni les "dives" actuals com Lady Gaga- si, aquella que es posa un tròs de ternera al cap, a mòde de barret- o Brithney Spears- la que cada dos per tres es rapa els cabells-. Ara sols es pretén l'impacte estètic, ningú es preocupa per l'essència, pel feeling... la música ja no es música, es marketing. Que pena.

Pero jo sempre seré optimista, sempre esperaré sentir algún nou grup a l'estil del  We are living in the yellow submarine... Per això aquesta entrada al blog. In memoriam dels millors grups que han existit en la història de la música, i que mai s'obliden ni s'oblidaràn. Salut!

Primeríssima entrada al blog.

La primera entrada al nou blog. Deuría ser una entrada perfecta, ben pensada, amb un tema interessant, ben plantejat i exposat. Pero en aquests moments, ningún tema es mereix la portada, aixi de clar. Els temes actuals ben bé es mereixeríen trobar-se en les pàgines parelles d'un periòdic, al marge esquerre i sense foto. Per a que ningú li prestara la més mínima atenció. Per a que ningú es preocupara de temes banals, sense sentit.

I es que actualment,a la població (i no dic tots), el que més els preocupa es si la Esteban (déu meu, aquesta dona deuria estar al manicomi) ha matat ja algú protegint a la seva filla- segur que tot el món recorda la seva frase més cèlebre: "yo por mi hija, mato"-. A la gent ja no li fa gràcia sentir parlar de la ideología dels polítics, de les reformes i les lleis, sols si han fet un míting, allà on brama la tonyina, o si al Congrés dels Diputats els de l'oposició han recriminat alguna cosa al president, duent-li la contrària.

El món perd valors. I els perd de forma progressiva, sense quasi ni adonar-se'n, sense prestar atenció als problemes que realment necessiten la nostra ajuda, que realment són importants. O es que algú recordaría al pres asiàtic que ha sigut guardonat amb el premi Nobel de la Pau, si no hagera guanyat aquest premi? Doncs aquest home ben bé es mereixeria un mausoleu al seu nom, i no la polèmica que està suscitant aquest guardó.

Per a concluïr amb aquesta primera entrada al blog ( tot s'ha de dir que no m'esperava que fòra així d'espessa), cal afegir que nosaltres els joves, no podem caure en la tentació del programes banals, irreals; nosaltres som el futur, i el futur no pot ser un futur sense valors ni informació. Si fós així, el futur que ens espera es un futur governat per la Esteban amb ministres com Cristiano Ronaldo i Paris Hilton. Si es així, jo em nege a ser periodista.

Espere que us haja agradat, intentaré seguir una rutina (espere que més o menys, una publicació a la setmana).

Salut a tots i totes! :)