jueves, 7 de julio de 2011

Vivint amb tu

Fa mesos i mes mesos que no escric açí. Ja quasi ni recordava que tenia blog. Al principi del curs el blog era una de les meues prioritats. Reconec que potser estava un poc enganxada. Actualitzava sense parar amb articles simples i sense massa trellat, i alguns no reflexaven ni la meua ideologia ni el meu pensament. Però el temps passa i les prioritats canvien radicalment. Abans em preocupava que a la gent els agradara allò que escrivia al blog. Ara tot això em pareixen tonteries. Les reds socials passen a una segona plana i la vida real, la vertadera i la que realment necessites viure, cobra perfí el paper que es mereix.
Jo he tingut la sort de viure moltíssims canvis en tan sols 9 mesos: casa i companyes noves (quin martiri tant les companyes com la neteja), universitat, amics nous, noves formes de vida; he conegut a la persona mes important que tinc, i que tinc la sort de poder dir que es la meua parella, la meua mitja taronja, Carlos; he aprovat i acabat el grau mitjà de música... a partir de 1º de Periodisme em convertisc en amateur en açò de presentar-se a exàmens a Setembre; soc professora novata de ballet a Albaida; he acabat per odiar definitivament els diners, el materialisme i el capitalisme...

He canviat.
Ara puc raonar amb més consistència.
Per això vuic donar-te les gràcies Carlos.
Gràcies per estar ahi en els moments més dificils i en els moment inolvidables que mai hagués pogut creure que viuria. Gràcies per aguantar a eixa personeta egocèntrica que està perdudament enamorada de tu. Gràcies per ferme obrir els ulls i vore que suspendre no es la fi del món. Gràcies per soportar les meues quiexes i els meus plors. Gràcies per sosprendrem amb detalls inesperats. Gràcies i mil gràcies per ser com eres... i per estimar-me com m'estimes.
Perque m'has regalat sis mesos increibles al teu costat i moltes vegades se que no et mereisc.
Pero de veritat et dic que t'estime amb locura i et necessite per a ser feliç.
Si poguera desitjar una sola cosa en este món, desitjaria que estagueres amb mi per sempre.
Et vuic.



miércoles, 16 de marzo de 2011

FALLES?

Seguisc sense inspiració. I açò comença a preocupar-me. Però es que es impossible trobar la inspiració, fins i tot es impossible conçentrar-se mínimament si tens una falla davant de casa, i els del casal es passen el dia tirant coets, masclets i derivats o amb la música fallera a tutti plen.
Això són les falles: una festa per a pocs. Per a tots aquells que inverteixen milers d'euros en un vestit, hores i hores a la perruqueria (hi ha que vore els pentinats tan perfectes que duen les falleres) o formen part d'una xaranga, on els litres i litres d'alcohol que tenen en vena són considerables i dignes d'admiració (perque així i tot segueixen tocant).
No pretenc faltar al respecte a ningú: hi han opinions i opinions. Jo soc d'un poble on les falles no són ningún event especial (som 40.000 habitants i sols hi ha una falla). Per a mi les falles eren, fins a aquest any, sinònim de festa en la capi, un sol dia en el que anaves de visita, senties la mascletà i tornaves a casa.
Però ara visc a la capi i em toca sentir despertades, crits i rebombori, masclets, un fum de falleretes amunt i avall pels carrers i aglomeracions al metro i als trens. Els primers dies aquest ambient m'encantava. Ara ja no tant.
Els monuments fallers son impressionants i admirables, però la cantitat de gent, els carteristes, robatoris i aglomeracions, no tant. Pero es una festa de les mes importants del món.
Espere que tot torne a la normalitat en poc de temps i mentrestant, aniré de festa a València, sentiré mascletades, em taparé els oïts per culpa dels masclets i faré fotos com a bona estrangera, que es com en realitat em  jo senc estos dies a València.


lunes, 28 de febrero de 2011

Revolució

Fa onze, onze dies que no escric res al blog.
La causa: una preocupant falta de inspiració.
La conseqüència: quan la sàpiga vos la dic.
Buscant inspiració, o simplement esperant que passe el temps, he posat la televisió.
I no m'ha sorprés les noticies que ocupaven els primers minuts del resum de l'actualitat internacional: més manifestacions, més revoltes populars a Egipte, Liban i altres països àrabs.
La causa: propostes populars de caiguda dels imperis dictatorials d'aquests països.
Les conseqüències: tothom les pot vore. Milers i milers de ferits, decenes de trànsfugues i inmigració massiva i Gadafi envoltat de contraris al règim que estàn a punt de menjar-se'l, Mubarack extraditat d'Egipte...
Ja era hora. Aquests països sofreixen dia rere dia l'autarquia dels personatges poderosos del país. Països on el 3% de la població te el 96% de la riquessa del país. Països on la llibertat d'expressió es un mite que tothom somia però que ningú te. Països on el petròli provoca disputes costants, violència i mort. Països on la religió sustenta la capacitat cultural del país.
Es revolta un i tots el segueixen. Egipte va tindre la iniciativa i ara Liban, Túnez, Irán l'imiten. Açò dona que pensar. I es que en el segle XXI encara hi han països completament intervinguts, manipulats, influïts per una sola persona.
Revolució àrab, segons els periòdics espanyols. Ja te nom, ja es oficial.

Igual que ja són oficials les conseqüències d'aquestes revoltes al nostre país: augment descontrolat del preu del petroli.
Reacció: el govern aprova una llei que aminora la velocitat a les autovies, d'un màxim de 10 km/hora a 110, per a estalviar gasolina.

L'actualitat està plena d'accions-reaccions, de causes-conseqüències.
Esperem que Mubarack no talle el subministrament de petroli als països occidentals, o l'oferta de bicicletes al nostre país va a augmentar notablement. Per altra banda... no es del tot roí que utilitzem més la bicicleta, no? Mubarack... ho tens cru, si pretens manipular el nostre país. Sempre ens quedarà la bici.

lunes, 7 de febrero de 2011

Adults

Ens fem grans...
Hui ens han dit a la universitat que estem ixint de l'enfermetat que es l'adolescència. Una enfermetat per la que tots em passat, i que molts recordem amb moments dolços i amargs, on els amics eren quelcom més important, la família ens agobiava i voliem més espai del que en realitat necessitavem.
Les nits eren llargues i els matins curts, els estudis eren un sense sentit, allò realment important era la independència i la llibertad.
Tots teniem -o creiem que teniem- les idees ben clares: allò que creia la majoria, la gent del nostre voltant, era allò bo...
Els amors ens creiem que eren els més profunds, que sols nosaltres podiem sentir una cosa així. El xic et mirava i queies rendida als seus peus, tot era o meravellós o pèssim, no hi havia un punt intermèdi...
Tothom pensava que el futur era idílic, meravellos i fàcil. Cada curs escolar era un repte que superavem poc a poc, amb menys esforç del que voliem admetre...
Moltes voltes, el únic que imporava era la roba que anaves a posar-te el cap de setmana, quedar amb els amics i disfrutar dels dos dies de "vacances" que tenies en tota la setmana...

Ara tot canvia.

La gent amb la que comparties confidències i records es troba lluny, cadascú es més o menys independent del poble, els estudis ens distancien inevitablement... pero quan ens reunim tots, tot torna a ser com abans.
Ara el que desitges es estar amb els teus, odies tindre'ls lluny, els trobes a faltar...
El amor es més profunt, ja no idílic. Mes real, més creíble... molt millor.
Els estudis son una carrera d'obstacles, on dia a dia cal superar reptes... i els resultats poden no ser els esperats.
La festa no es el més important, el dia a dia ho es més.

Ens fem majors, madurem, ja no som xiquets. Encara que això no esta gens mal. En realitat tot el món, encara que siga molt en el fons, volem ixir de la adolescència. Una etapa com un altra, que d'açi uns anys recordarem malencòlicament, com una de les millors èpoques que em viscut. Pero encara millor es aquesta que com un xiquets amb un caramel, començem a tastar. I en el fons ens agrada, i molt.
Perque la vida ens fa canviar i tenim que estar preparats per a tot allò que ens prepara el futur.
 I com diu un professor meu, "el futur es la conseqüència del present". Donc bé, a disfrutar-lo, que el present està per a viure'l!
Adéu adolescència, ja m'has acompanyat durant massa temps, sempre et recordaré, però ja estic preparada per a viure una nova realitat.


lunes, 31 de enero de 2011

El músico: ¿persona que no sabe hablar?


"El periodismo musical consiste en gente que no sabe escribir entrevistando a gente que no sabe hablar para gente que no sabe leer." Frank Zappa.

Curioso. Tremendamento curioso que un músico diga estas palabras.
Pero Frank Zappa, guitarrista, compositor y rebelde en todos los sentidos, tiene toda la razón.
Rebelde porque estas palabras pueden ser fácilmente malinterpretadas por la gente. ¿Cómo que un crítico de música no sabe escribir? ¿Cómo que los músicos no saben hablar? ¿Cómo que los lectores de criticas musicales no saben leer?
A primera vista, estas palabras nos llevan a una enorme confusión.Yo misma, por ejemplo, al leer esta frase la primera vez, me opuse radicalmente a la opinión de Zappa. Un periodista, aunque sea crítico, sabe escribir. Un músico, aunque sea entrevistado, por supuesto sabe hablar y la gente, obviamente sabe leer. Pero se debe leer esta frase en un sentido poético, abstracto.
Esta frase es una gran metáfora. Un músico no compone, no toca para ser leído. La música no se lee, se siente, se escucha. La música tiene su propio lenguaje, que es la melodía, el ritmo, el compás. Por eso, los músicos no saben hablar, muchas veces no lo necesitan, la melodía es su forma de expresarse. Y Frank Zappa lo sabe de primera mano.
¿Y cómo se puede escribir sobre algo que es imposible de transmitir con palabras?
De ahí la metáfora de Zappa, un periodista musical no sabrá nunca escribir y describir la música. Nunca un escritor podrá decir con palabras lo que un músico transmite con notas, por mucho que lo intente. Y si profesionalmente se dedica al periodismo musical, nunca sabrá escribir la música.
Finalmente puedo decir que discrepo parcialmente en la última parte de la frase. "Para gente que no sabe leer".
Y digo parcialmente porque comprendo al autor de la frase, pero no comparto su opinión
Si es periodismo musical, éste va ligado obligatoriatoriamente a la música. Y obviamente, alguien que no entiende la música, no lee el artículo, ya que muchas veces ni le interesa. Por lo que los lectores de este tipo de noticias son personas instruídas en el mundo de la música, aunque sea minimamente. Por ello, si que saber leer, ya que en el artículo seguro que aparecen tecnicismos musicales, pero éstos serán entendidos por el lector, que comprenderá el texto casi con toda seguridad.
Pero claro, si los tecnicismos no están explicados, o son demasido técnicos (como sería por ejemplo hablar de los tipos de pistones de una trompeta o de los trastes o los armónicos de una guitarra) el lector, y sobretodo si no tiene conocimientos demasiado amplios de la música, no va a saber leer, y mucho menos entender lo que se dice en la entrevista. Y siguiendo con el "a alguien que no sabe hablar" podemos decir también que lo que expresa el músico, que ya de por si no estará (según Zappa) bien escrito, será aún peor entendido por el lector. El lector nunca entenderá lo que siente el músico al tocar cierta pieza o cierto fragmento de dicha pieza. Es imposible porque cada músico tiene una sensación diferente al tocar, y los sentimientos son aún más difíciles de transmitir con palabras que la misma música.
Por ello, coincido con la opinión de Frank Zappa. Un periodista musical, por muy especializado que esté en la materia, nunca sabrá escribir con palabras la sensación que siente el músico al tocar una nota y la gente no va a sentir esa sensación si proviene de un artículo. Y yo también lo se de primera mano: soy músico y se lo que se siente al tocar, y estudio periodismo, y se que es imposible describir esa sensación con palabras.


P.D: Esta redacció va ser escrita per a un examen oral a la universitat, farà una setmana. Pero el tema em va agradar moltíssim, per això la publique hui al blog. M'agradaria que opinareu al respecte, esta frase dona molt per a parlar!

domingo, 23 de enero de 2011

El temps... un rellotge aturat

El temps, un rellotge aturat...
Quanta raó contenen estes paraules escrites pel mestre Lluís Llach a  la cansó "Que tingem sort". Tot un encert. Ja es la nostra cansó (també es la de "Laura"). Quan estas amb la gent que estimes podría pararse el rellotge que controla el temps. Cada moment amb tu m'agradaria que durara eternament.
Perque amb tu ho soc tot i sense tu no soc res, recordes?
Perque amb tu la rutina ja no es rutina, ja tot mereix un esforç.
Perque el temps ens vola quan estem junts.
Per cada missatge de bona nit,que cada volta es millor.
Per les cansons que em dediques a la guitarra i que tant m'agraden cantades per tu.
Per els xicotets detalls que fan que cada volta sigues mes important per a mi.
Perque amb tu tot es diferent, i millor.
Perque fins i tot estàs composantme una cansó.
Perque ens ha unit la música, eixa gran amiga.
Perque cada volta que em beses el meu cor accelera les pulsacions.
Perque amb tu m'inspire fins i tot a escriure i inclús m'anime a cantar (encara que no em sàpiga la lletra).
Perque jo soc encara més romàntica i "ñoña" que tu, pero m'encanta que tu ho sigues amb mi.
Perque em fas d'infermer encara que siguen les 23.30 de la nit, i encara que al final no tinga ni febra.
Perque encara que vius lluny vens amb mi si et necessite.
I encara que no estiges amb mi, et senc al meu costat en tot moment.
Perque Barcelona ens espera!
Per tots els dúos de guitarra que ens queden per tocar.
Perque gràcies a tu, la guitarra torna a ser la meua aliada.
Per totes les pelis & "palometes" que ens queden per veure.
Per les "cusquerelles" ( i perque algún dia et podré guanyar jo a  tu).
Perque per a mi eres molt important, i m'encanta que ho sigues.
Perque segur que et rius al llegir açò i segur que no et creus que siga veritat el que dic. Ho es.
Per la teua falta d'autoestima, de la que ja estic més que acostumbrada.
Perque mai m'hagera cregut que tu i jo acabaríem junts.
Perque em costa barbaritats separarme de tu.
Perque et tire de menys encara que sols faja 5 segons que no et veig.

Perque el temps no ho es tot, sobretot si estas açí. No ens fan falta rellotges, mirar l'hora sols em lleva uns segons de poder mirate a tu. El temps es para si estas amb mi (o es para o va massa depressa) i quan no estas, com ara, empose a recordar cada moment amb tu. Perque el temps es relatiu, mira'ns: duem junts setmana i mitja, i com si dugerem ja tota una vida.
No em dona por escriure tot açò perque se que, encara que tu no t'ho creges, t'estime, i no sas ja fins a quin punt.

"Amb la rialla dels teus dits vares omplir els meus acords"

martes, 14 de diciembre de 2010

Tornant a ser jo...

Perque la vida ens dona mil i una voltes, perque al cap i a la fi sempre et dones compte del que es vertader i el que no, perque tot allò bò sempre te algo roí, perque tot allò roí sempre te algo bò...
Perque "evolucionem", cambiem, millorem o empijorem, pero no tornem a ser els que erem. Ni nosaltres ni els del nostre voltant. Perque la vida ens fa pensar, moltes vegades més del compte, més del que cal...
Deixem anar els nostres sentiments, tornem a ser xiquets...
Passar un dia sense pensar, reflexionar... viure la vida, encara que siga un sol dia, un només. Perque no val la pena donar-li una i mil voltes a un assumpte, si alguna cosa està be o està mal, el temps ho dirà.
Per això torne a ser jo. Torne a ser eixa xiqueta despreocupada, lliure i, perque no, enamorada. Enamorada del dia a dia, del no-res, d'allò que passa sense sentit...
Perque algú molt inteligent va dir allò de "la vida es aquello que pasa mientras hacemos otros planes", i a mi no va a passar-me això. La vida es allò que m'he adonat que no dec pedre, perque per qualsevol ximpleria et pots passar dies i dies malhumorada, trista, feliç... cada dia  es únic, no es pot, ni es deu pedre!


Aquesta es una reflexió a altes hores de la nit...potser un poc ximple, potser un poc repetitiva, però necessària per a poder dormir aquesta nit. Perque tot el mon deuria escriure per a soltar tot allò que te al fons de l'ànima, allò que alguna volta deu soltar a alguna persona, al vent, i, perquè no, al full.