Corrupció: una moda?

Hui, com cada diumenge, he llegit el diari El Pais. I una notícia, el titular de la cual es "Artur Mas dispone de un patrimonio de 502.000 euros", m'ha cridat molt l'atenció. Perqué açò es noticia? perquè la gent es troba indignada o satisfeta al saber la cantitat de diners que te una persona al banc?. Si aquesta cantitat de diners es xicoteta, el ciutadà es troba satisfet, confia amb el polític, encara que siga reconegut en tot el país com un dels polític mes corruptes que existeixen. Si la cantitat de béns patrimonials es elevada, el polític ja pot dir adéu a la seua bona popularitat entre la població, passarà a ser un autèntic lladre i li apareixeràn béns luxosos per tots els llocs.

I es que la política està a la baixa. El polític ja no es aquell que defén els seus ideals, lluita per les seues creençes i representa a la població que l'ha votat . Es aquell que s'embolsa diners a amagades, te regals de molts "amics" que pertanyen a empreses influyents i pregona idees que ni ell mateix es creu. De ninguna manera pretenc generalitzar aquest concepte, hi han polítics i polítics. Però tothom coneix els actuals cassos de corrupció que trenquen el model ideal de polític, com el famós ( i amagat) cas Gurtel, o el cas Palau. I no sols els actuals: desde ja fa prous dècades, la política es cada volta mes irreal i vergonyosa. Ja ningú té fe en la política. Tothom vota a candidats que potser tenen més imatge pública, o vota a partits sols pel fet de que són partits els quals ja els votaven els seus avantpassats.

 Tot açò pareix una "moda": pareix que està de moda la corrupció, quasi tots els ajuntaments estan suspesos en matèria de claretat econòmica. I això dona que pensar: tota aquesta gent es la que ens repesenta dia a dia, defén (o es suposa que defén) els nostres interessos, la que fa que el país tire endavant. I així estem: un país que no ix de la crisi ni a patades, que s'ofega al seu propi pou. I a este pas, la cosa no millorarà. No sols passa al nostre país, també trobem cassos de corrupció (més escandalossos inclús que els nostres) a l'Itàlia de Berlusconi. Pareix que inclús la corrupció s'ha globalitzat, es ja una plaga. I, segons la meua opinió, aquesta plaga ja s'ha escampat massa, hi ha que parar-la el més aviat possible.

Però tornem al principi: que més dona el que guanyen els polítics? no importa el seu sou, els diners en negre mai es fan públics. I el pitjor de tot es que, per molt que un polític estiga acusat de frau econòmic i corrupció, aquest seguirà exaltant la seua innocència i seguirà sent votat per la població. Perque la política es així: no guanya el que s'ho meteix, sinó el que fa el que siga per guanyar-les.

Gràcies!

Cada moment, cada minut, viure-ho, sentir-ho. Com va dir Arquimides,"Dadme un punto de apoyo y levantaré el Mundo". Un punto de apoyo? si, tots vosaltres sou eixe "punto de apoyo". Vosaltres, companys, amics, sou els que construiu el meu món. Un món complex,dificil,  no ho nege, pero que amb vosaltres es fa  molt més senzill. Cada detall, cada paraula m'ajuda a véncer temors, m'alegra el dia, em fa especial.
Sou vosaltres, els meus amics i amigues els que sempre tire de menys, sobretot ara que ens trobem mes lluny uns de altres. Pero quan ens reunim tot torna a ser com abans: rialles, confidències... amistat. Fa temps que ens coneixem, i molt mes es el  temps  que ens queda per davant per a viure'l junts. I estic segura que cada xicotet detall em seguirà pareixent especial vingent de vosaltres, per molt insignificant que siga. Inclús vosaltres, segurament, no se'n adonareu d'aquest, pero com sabeu, jo soc molt "detallista" (que manera de repetir paraules).
Ja se que esta frase es molt típica, pero es una de les veritats més reals que existeixen: no se el que faria sense vosaltres. Moments com els de ahir, per molt xicotets que siguen, els seguiré recordant anys i anys després. Perque no tots els dies es celebra la majoria de edat. Tot el món pretén que la celebració siga una festa enorme (jo també ho volia així) pero això es un gran error. Ahir em vaig adonar dels meravellosos amics i amigues que tinc, aquests que inclús es van posar panyals i menjaren torrà amb sabor de "sola de sabata". Una celebració intimíssima que en realitat em va encantar. Perque els amics diuen, sols els pots comptar amb els dits d'una mà, i jo els rectifique: es poden comptar amb els dits de les 2 mans.
 Per això esta setmana no escric un article periodístic, sino que escric sobre els meus amics, aquells que estàn sempre al meu costat, tant als moments bons com als roïns, perque, encara que parega molt obvi, vos estime molt, no sabeu fins a quin punt, i per això vos done les gràcies una i mil vegades per estar (i haver estat) sempre al meu costat. Per això: mil gràcies altra volta.

P.D: amics demà feliciteume, eh? avore si vos tire tant de piropo i demà tinc el mòvil mort tot el dia... jajaja (es broma, el que us he dit es tot veritat) vos estime!

Ideologies, nacionalismes, identitats culturals... història

Ser o no ser (al igual que Shakespeare), pero en aquest cas ser o no ser nacionalista, ser o no ser independentista.Una de les qüestions que més polèmica susciten en l'actualitat a Espanya, que més enfrontaments i discussions produeix. Este article no va a ser un article d'opinió, la gent que em coneix ja sap com soc i com pense, sino que va a ser un article periodístic, potser el primer article que faig. I es que hui a la facultat, en l'hora d'història ens han explicat l'origen del nacionalisme, i ha sigut, per a mi, un tema que m'ha provocat un fum de preguntes i una enorme curiositat.

NACIONALISMO:
1. m. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece.

2. m. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas

.

3. m. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.

Com es pot observar en les definicions de la RAE, hi ha diverses interpretacions del concepte nacionalisme. La primera es aquell nacionalisme denominat polític i la segona i tercera, el anomenat nacionalisme cultural.

Pero... on va nàixer el nacionalisme? vaig a posar-ho ben  fàcil amb un sinònim: on va nàixer la revolució?

El nacionalisme nasqué a França al 1789, conseqüència de la revolució francesa, aquella que trencà amb la concepció del mon absolutista  que existia, on el rei ho era per la gràcia de Déu i la societat es dividia en estaments. 

Pero la definició del nacionalisme no s'acosta ni de lluny a la actual. En eixa època, cada individu, si li preguntaves d'on era, et contestava que era d'Ontinyent, d'Olleria, de València... no existía un individu francés, espanyol, etc. Pero arràn la revolució, s'escampà el concepte de nació política. Desapareixen les identitats heretades, els afectes i comença un projecte de "nacionalització": els camperols passen a ser francessos i creixen els sentiments de pertinença col·lectiva. Así el terme "nació", l'orgull de pertànyer a un col·lectiu igualitari, on s'implanta una llengua oficial ( la mes parlada del territori) i un Estat comensa a traure cap. Els burguesos s'intalen al poder i es crea una constitució.

I ara cal tornar al present... tot el món es espanyol, francés, portugés... pero ara tot passa al inrevés. Gran part dels terriotoris avui en dia ( en espanya no fa falta que els nomene, tothom sap quins son) no volen eixa nacionalització, eixa centralització que els ofega. Ara la història es capgira, els territoris que tenen una nacionalitat cultural es fan sentir, esdevenen diferents en allò referent a la llengua, ideologia, tradició... i tot torna a començar: pretenen passar de ser espanyols a ser altra volta, per posar un exemple, ontinyentins (ja se que no es el millor exemple). 

I ara una reflexió... açò no es pura ironia? penseu-ho be: abans tothom volia el centralisme i ara que? la història es un peix que es mossega la cua, i açò dona de que pensar. Quin es el pròxim pas? la volta a les dictadures? o potser una altra república a Espanya? el temps ho dirà...  i nosaltres estarem ahi per a vore-ho, i en el meu cas, per a contar-vos-ho.