Ideologies, nacionalismes, identitats culturals... història

Ser o no ser (al igual que Shakespeare), pero en aquest cas ser o no ser nacionalista, ser o no ser independentista.Una de les qüestions que més polèmica susciten en l'actualitat a Espanya, que més enfrontaments i discussions produeix. Este article no va a ser un article d'opinió, la gent que em coneix ja sap com soc i com pense, sino que va a ser un article periodístic, potser el primer article que faig. I es que hui a la facultat, en l'hora d'història ens han explicat l'origen del nacionalisme, i ha sigut, per a mi, un tema que m'ha provocat un fum de preguntes i una enorme curiositat.

NACIONALISMO:
1. m. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece.

2. m. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas

.

3. m. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.

Com es pot observar en les definicions de la RAE, hi ha diverses interpretacions del concepte nacionalisme. La primera es aquell nacionalisme denominat polític i la segona i tercera, el anomenat nacionalisme cultural.

Pero... on va nàixer el nacionalisme? vaig a posar-ho ben  fàcil amb un sinònim: on va nàixer la revolució?

El nacionalisme nasqué a França al 1789, conseqüència de la revolució francesa, aquella que trencà amb la concepció del mon absolutista  que existia, on el rei ho era per la gràcia de Déu i la societat es dividia en estaments. 

Pero la definició del nacionalisme no s'acosta ni de lluny a la actual. En eixa època, cada individu, si li preguntaves d'on era, et contestava que era d'Ontinyent, d'Olleria, de València... no existía un individu francés, espanyol, etc. Pero arràn la revolució, s'escampà el concepte de nació política. Desapareixen les identitats heretades, els afectes i comença un projecte de "nacionalització": els camperols passen a ser francessos i creixen els sentiments de pertinença col·lectiva. Así el terme "nació", l'orgull de pertànyer a un col·lectiu igualitari, on s'implanta una llengua oficial ( la mes parlada del territori) i un Estat comensa a traure cap. Els burguesos s'intalen al poder i es crea una constitució.

I ara cal tornar al present... tot el món es espanyol, francés, portugés... pero ara tot passa al inrevés. Gran part dels terriotoris avui en dia ( en espanya no fa falta que els nomene, tothom sap quins son) no volen eixa nacionalització, eixa centralització que els ofega. Ara la història es capgira, els territoris que tenen una nacionalitat cultural es fan sentir, esdevenen diferents en allò referent a la llengua, ideologia, tradició... i tot torna a començar: pretenen passar de ser espanyols a ser altra volta, per posar un exemple, ontinyentins (ja se que no es el millor exemple). 

I ara una reflexió... açò no es pura ironia? penseu-ho be: abans tothom volia el centralisme i ara que? la història es un peix que es mossega la cua, i açò dona de que pensar. Quin es el pròxim pas? la volta a les dictadures? o potser una altra república a Espanya? el temps ho dirà...  i nosaltres estarem ahi per a vore-ho, i en el meu cas, per a contar-vos-ho.