El músico: ¿persona que no sabe hablar?

"El periodismo musical consiste en gente que no sabe escribir entrevistando a gente que no sabe hablar para gente que no sabe leer." Frank Zappa.

Curioso. Tremendamento curioso que un músico diga estas palabras.

Pero Frank Zappa, guitarrista, compositor y rebelde en todos los sentidos, tiene toda la razón.

Rebelde porque estas palabras pueden ser fácilmente malinterpretadas por la gente. ¿Cómo que un crítico de música no sabe escribir? ¿Cómo que los músicos no saben hablar? ¿Cómo que los lectores de criticas musicales no saben leer?

A primera vista, estas palabras nos llevan a una enorme confusión.Yo misma, por ejemplo, al leer esta frase la primera vez, me opuse radicalmente a la opinión de Zappa. Un periodista, aunque sea crítico, sabe escribir. Un músico, aunque sea entrevistado, por supuesto sabe hablar y la gente, obviamente sabe leer. Pero se debe leer esta frase en un sentido poético, abstracto.

Esta frase es una gran metáfora. Un músico no compone, no toca para ser leído. La música no se lee, se siente, se escucha. La música tiene su propio lenguaje, que es la melodía, el ritmo, el compás. Por eso, los músicos no saben hablar, muchas veces no lo necesitan, la melodía es su forma de expresarse. Y Frank Zappa lo sabe de primera mano.

¿Y cómo se puede escribir sobre algo que es imposible de transmitir con palabras?

De ahí la metáfora de Zappa, un periodista musical no sabrá nunca escribir y describir la música. Nunca un escritor podrá decir con palabras lo que un músico transmite con notas, por mucho que lo intente. Y si profesionalmente se dedica al periodismo musical, nunca sabrá escribir la música.

Finalmente puedo decir que discrepo parcialmente en la última parte de la frase. "Para gente que no sabe leer".

Y digo parcialmente porque comprendo al autor de la frase, pero no comparto su opinión

Si es periodismo musical, éste va ligado obligatoriatoriamente a la música. Y obviamente, alguien que no entiende la música, no lee el artículo, ya que muchas veces ni le interesa. Por lo que los lectores de este tipo de noticias son personas instruídas en el mundo de la música, aunque sea minimamente. Por ello, si que saber leer, ya que en el artículo seguro que aparecen tecnicismos musicales, pero éstos serán entendidos por el lector, que comprenderá el texto casi con toda seguridad.

Pero claro, si los tecnicismos no están explicados, o son demasido técnicos (como sería por ejemplo hablar de los tipos de pistones de una trompeta o de los trastes o los armónicos de una guitarra) el lector, y sobretodo si no tiene conocimientos demasiado amplios de la música, no va a saber leer, y mucho menos entender lo que se dice en la entrevista. Y siguiendo con el "a alguien que no sabe hablar" podemos decir también que lo que expresa el músico, que ya de por si no estará (según Zappa) bien escrito, será aún peor entendido por el lector. El lector nunca entenderá lo que siente el músico al tocar cierta pieza o cierto fragmento de dicha pieza. Es imposible porque cada músico tiene una sensación diferente al tocar, y los sentimientos son aún más difíciles de transmitir con palabras que la misma música.

Por ello, coincido con la opinión de Frank Zappa. Un periodista musical, por muy especializado que esté en la materia, nunca sabrá escribir con palabras la sensación que siente el músico al tocar una nota y la gente no va a sentir esa sensación si proviene de un artículo. Y yo también lo se de primera mano: soy músico y se lo que se siente al tocar, y estudio periodismo, y se que es imposible describir esa sensación con palabras.

P.D: Esta redacció va ser escrita per a un examen oral a la universitat, farà una setmana. Pero el tema em va agradar moltíssim, per això la publique hui al blog. M'agradaria que opinareu al respecte, esta frase dona molt per a parlar!

El temps... un rellotge aturat

El temps, un rellotge aturat...
Quanta raó contenen estes paraules escrites pel mestre Lluís Llach a  la cansó "Que tingem sort". Tot un encert. Ja es la nostra cansó (també es la de "Laura"). Quan estas amb la gent que estimes podría pararse el rellotge que controla el temps. Cada moment amb tu m'agradaria que durara eternament.
Perque amb tu ho soc tot i sense tu no soc res, recordes?
Perque amb tu la rutina ja no es rutina, ja tot mereix un esforç.
Perque el temps ens vola quan estem junts.
Per cada missatge de bona nit,que cada volta es millor.
Per les cansons que em dediques a la guitarra i que tant m'agraden cantades per tu.
Per els xicotets detalls que fan que cada volta sigues mes important per a mi.
Perque amb tu tot es diferent, i millor.
Perque fins i tot estàs composantme una cansó.
Perque ens ha unit la música, eixa gran amiga.
Perque cada volta que em beses el meu cor accelera les pulsacions.
Perque amb tu m'inspire fins i tot a escriure i inclús m'anime a cantar (encara que no em sàpiga la lletra).
Perque jo soc encara més romàntica i "ñoña" que tu, pero m'encanta que tu ho sigues amb mi.
Perque em fas d'infermer encara que siguen les 23.30 de la nit, i encara que al final no tinga ni febra.
Perque encara que vius lluny vens amb mi si et necessite.
I encara que no estiges amb mi, et senc al meu costat en tot moment.
Perque Barcelona ens espera!
Per tots els dúos de guitarra que ens queden per tocar.
Perque gràcies a tu, la guitarra torna a ser la meua aliada.
Per totes les pelis & "palometes" que ens queden per veure.
Per les "cusquerelles" ( i perque algún dia et podré guanyar jo a  tu).
Perque per a mi eres molt important, i m'encanta que ho sigues.
Perque segur que et rius al llegir açò i segur que no et creus que siga veritat el que dic. Ho es.
Per la teua falta d'autoestima, de la que ja estic més que acostumbrada.
Perque mai m'hagera cregut que tu i jo acabaríem junts.
Perque em costa barbaritats separarme de tu.
Perque et tire de menys encara que sols faja 5 segons que no et veig.

Perque el temps no ho es tot, sobretot si estas açí. No ens fan falta rellotges, mirar l'hora sols em lleva uns segons de poder mirate a tu. El temps es para si estas amb mi (o es para o va massa depressa) i quan no estas, com ara, empose a recordar cada moment amb tu. Perque el temps es relatiu, mira'ns: duem junts setmana i mitja, i com si dugerem ja tota una vida.
No em dona por escriure tot açò perque se que, encara que tu no t'ho creges, t'estime, i no sas ja fins a quin punt.

"Amb la rialla dels teus dits vares omplir els meus acords"

Tornant a ser jo...

Perque la vida ens dona mil i una voltes, perque al cap i a la fi sempre et dones compte del que es vertader i el que no, perque tot allò bò sempre te algo roí, perque tot allò roí sempre te algo bò...
Perque "evolucionem", cambiem, millorem o empijorem, pero no tornem a ser els que erem. Ni nosaltres ni els del nostre voltant. Perque la vida ens fa pensar, moltes vegades més del compte, més del que cal...
Deixem anar els nostres sentiments, tornem a ser xiquets...
Passar un dia sense pensar, reflexionar... viure la vida, encara que siga un sol dia, un només. Perque no val la pena donar-li una i mil voltes a un assumpte, si alguna cosa està be o està mal, el temps ho dirà.
Per això torne a ser jo. Torne a ser eixa xiqueta despreocupada, lliure i, perque no, enamorada. Enamorada del dia a dia, del no-res, d'allò que passa sense sentit...
Perque algú molt inteligent va dir allò de "la vida es aquello que pasa mientras hacemos otros planes", i a mi no va a passar-me això. La vida es allò que m'he adonat que no dec pedre, perque per qualsevol ximpleria et pots passar dies i dies malhumorada, trista, feliç... cada dia  es únic, no es pot, ni es deu pedre!

Aquesta es una reflexió a altes hores de la nit...potser un poc ximple, potser un poc repetitiva, però necessària per a poder dormir aquesta nit. Perque tot el mon deuria escriure per a soltar tot allò que te al fons de l'ànima, allò que alguna volta deu soltar a alguna persona, al vent, i, perquè no, al full.

Bous en corda 2010

Ontinyent ha celebrat aquest passat cap de setmana una de les seues festes més populars i conegudes: el bou en corda. Aquest any vam tindre la sort de comptar amb 6 bous que van donar molt de joc i pocs ensurts. El divendres a les 15.30 començava l'anomenada embolà, i fins el diumenge a les 24 h. no va parar la festa. Gent de tots els pobles de la rodalia va acudir a Ontinyent, i més de 12.000 persones es van reunir a les "carpes" al costat del riu, on es va poder gaudir d'una música, que encara que un poc repetitiva, va ser un èxit.

Pero es va poder observar menys gent corrents al bous, sobretot el diumenge, que les condicions climatològiques no van acompanyar la festa, però aquesta no va decaure. La gent va seguir omplint el recinte de les carpes i al festa es va allargar fins la nit de diumenge i, encara que els termòmetres marcaven graus pròxims a 0, la gent es va posar alguna que altra camiseta tèrmica, i a seguir amb la festa.
Un cap de setmana que, per a molts ontinyentins i ontinyentines, es va fer curt. Tota la setmana, i inclús setmanes abans, els ontinyentins, sobretots els joves, comptaven els dies que faltaven per a correr (i molts per a desfassar) davant del bou. Fins que va arribar el cap de setmana desitjat... i va passar.
Hui dimarts, el poble no te res a veure amb el que era aquest cap de setmana: els bars es recuperen i netejen, la gent dorm, eixint poc a poc de la resaca post-bou i el poble està més buit que mai. Els estudiants ens posem les piles i començem a estudiar (cosa que, persuposat, no vam fer el cap de setmana), els botiguers matinen i obrin les tendes i tot torna a la normalitat.
Pero tots recordem aquests bous, per a bé o per a mal, i inclús alguns ja tornen a comptar els dies que falten per als pròxims. Perque Ontinyent viu les seues festes, i les viu de veritat, encara que despres necessiten un pont com aquest per a recuperar-se. Ontinyentins i ontinyentines, al any que ve tornarem a trobar-nos davant l'ajuntament embolant el bou, potser ens trobarem també al "corral" cantant la xata merenguera o ballant a les carpes.El temps passarà sense adonar-nos-en, i a l'any que ve toranem a viure els bous, com si no els haguerem viscut mai abans. Sempre ens quedarà el record, i... a esperar els pròxims!

Corrupció: una moda?

Hui, com cada diumenge, he llegit el diari El Pais. I una notícia, el titular de la cual es "Artur Mas dispone de un patrimonio de 502.000 euros", m'ha cridat molt l'atenció. Perqué açò es noticia? perquè la gent es troba indignada o satisfeta al saber la cantitat de diners que te una persona al banc?. Si aquesta cantitat de diners es xicoteta, el ciutadà es troba satisfet, confia amb el polític, encara que siga reconegut en tot el país com un dels polític mes corruptes que existeixen. Si la cantitat de béns patrimonials es elevada, el polític ja pot dir adéu a la seua bona popularitat entre la població, passarà a ser un autèntic lladre i li apareixeràn béns luxosos per tots els llocs.

I es que la política està a la baixa. El polític ja no es aquell que defén els seus ideals, lluita per les seues creençes i representa a la població que l'ha votat . Es aquell que s'embolsa diners a amagades, te regals de molts "amics" que pertanyen a empreses influyents i pregona idees que ni ell mateix es creu. De ninguna manera pretenc generalitzar aquest concepte, hi han polítics i polítics. Però tothom coneix els actuals cassos de corrupció que trenquen el model ideal de polític, com el famós ( i amagat) cas Gurtel, o el cas Palau. I no sols els actuals: desde ja fa prous dècades, la política es cada volta mes irreal i vergonyosa. Ja ningú té fe en la política. Tothom vota a candidats que potser tenen més imatge pública, o vota a partits sols pel fet de que són partits els quals ja els votaven els seus avantpassats.

 Tot açò pareix una "moda": pareix que està de moda la corrupció, quasi tots els ajuntaments estan suspesos en matèria de claretat econòmica. I això dona que pensar: tota aquesta gent es la que ens repesenta dia a dia, defén (o es suposa que defén) els nostres interessos, la que fa que el país tire endavant. I així estem: un país que no ix de la crisi ni a patades, que s'ofega al seu propi pou. I a este pas, la cosa no millorarà. No sols passa al nostre país, també trobem cassos de corrupció (més escandalossos inclús que els nostres) a l'Itàlia de Berlusconi. Pareix que inclús la corrupció s'ha globalitzat, es ja una plaga. I, segons la meua opinió, aquesta plaga ja s'ha escampat massa, hi ha que parar-la el més aviat possible.

Però tornem al principi: que més dona el que guanyen els polítics? no importa el seu sou, els diners en negre mai es fan públics. I el pitjor de tot es que, per molt que un polític estiga acusat de frau econòmic i corrupció, aquest seguirà exaltant la seua innocència i seguirà sent votat per la població. Perque la política es així: no guanya el que s'ho meteix, sinó el que fa el que siga per guanyar-les.

Gràcies!

Cada moment, cada minut, viure-ho, sentir-ho. Com va dir Arquimides,"Dadme un punto de apoyo y levantaré el Mundo". Un punto de apoyo? si, tots vosaltres sou eixe "punto de apoyo". Vosaltres, companys, amics, sou els que construiu el meu món. Un món complex,dificil,  no ho nege, pero que amb vosaltres es fa  molt més senzill. Cada detall, cada paraula m'ajuda a véncer temors, m'alegra el dia, em fa especial.
Sou vosaltres, els meus amics i amigues els que sempre tire de menys, sobretot ara que ens trobem mes lluny uns de altres. Pero quan ens reunim tot torna a ser com abans: rialles, confidències... amistat. Fa temps que ens coneixem, i molt mes es el  temps  que ens queda per davant per a viure'l junts. I estic segura que cada xicotet detall em seguirà pareixent especial vingent de vosaltres, per molt insignificant que siga. Inclús vosaltres, segurament, no se'n adonareu d'aquest, pero com sabeu, jo soc molt "detallista" (que manera de repetir paraules).
Ja se que esta frase es molt típica, pero es una de les veritats més reals que existeixen: no se el que faria sense vosaltres. Moments com els de ahir, per molt xicotets que siguen, els seguiré recordant anys i anys després. Perque no tots els dies es celebra la majoria de edat. Tot el món pretén que la celebració siga una festa enorme (jo també ho volia així) pero això es un gran error. Ahir em vaig adonar dels meravellosos amics i amigues que tinc, aquests que inclús es van posar panyals i menjaren torrà amb sabor de "sola de sabata". Una celebració intimíssima que en realitat em va encantar. Perque els amics diuen, sols els pots comptar amb els dits d'una mà, i jo els rectifique: es poden comptar amb els dits de les 2 mans.
 Per això esta setmana no escric un article periodístic, sino que escric sobre els meus amics, aquells que estàn sempre al meu costat, tant als moments bons com als roïns, perque, encara que parega molt obvi, vos estime molt, no sabeu fins a quin punt, i per això vos done les gràcies una i mil vegades per estar (i haver estat) sempre al meu costat. Per això: mil gràcies altra volta.

P.D: amics demà feliciteume, eh? avore si vos tire tant de piropo i demà tinc el mòvil mort tot el dia... jajaja (es broma, el que us he dit es tot veritat) vos estime!

Ideologies, nacionalismes, identitats culturals... història

Ser o no ser (al igual que Shakespeare), pero en aquest cas ser o no ser nacionalista, ser o no ser independentista.Una de les qüestions que més polèmica susciten en l'actualitat a Espanya, que més enfrontaments i discussions produeix. Este article no va a ser un article d'opinió, la gent que em coneix ja sap com soc i com pense, sino que va a ser un article periodístic, potser el primer article que faig. I es que hui a la facultat, en l'hora d'història ens han explicat l'origen del nacionalisme, i ha sigut, per a mi, un tema que m'ha provocat un fum de preguntes i una enorme curiositat.

NACIONALISMO:
1. m. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece.

2. m. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas

.

3. m. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.

Com es pot observar en les definicions de la RAE, hi ha diverses interpretacions del concepte nacionalisme. La primera es aquell nacionalisme denominat polític i la segona i tercera, el anomenat nacionalisme cultural.

Pero... on va nàixer el nacionalisme? vaig a posar-ho ben  fàcil amb un sinònim: on va nàixer la revolució?

El nacionalisme nasqué a França al 1789, conseqüència de la revolució francesa, aquella que trencà amb la concepció del mon absolutista  que existia, on el rei ho era per la gràcia de Déu i la societat es dividia en estaments. 

Pero la definició del nacionalisme no s'acosta ni de lluny a la actual. En eixa època, cada individu, si li preguntaves d'on era, et contestava que era d'Ontinyent, d'Olleria, de València... no existía un individu francés, espanyol, etc. Pero arràn la revolució, s'escampà el concepte de nació política. Desapareixen les identitats heretades, els afectes i comença un projecte de "nacionalització": els camperols passen a ser francessos i creixen els sentiments de pertinença col·lectiva. Así el terme "nació", l'orgull de pertànyer a un col·lectiu igualitari, on s'implanta una llengua oficial ( la mes parlada del territori) i un Estat comensa a traure cap. Els burguesos s'intalen al poder i es crea una constitució.

I ara cal tornar al present... tot el món es espanyol, francés, portugés... pero ara tot passa al inrevés. Gran part dels terriotoris avui en dia ( en espanya no fa falta que els nomene, tothom sap quins son) no volen eixa nacionalització, eixa centralització que els ofega. Ara la història es capgira, els territoris que tenen una nacionalitat cultural es fan sentir, esdevenen diferents en allò referent a la llengua, ideologia, tradició... i tot torna a començar: pretenen passar de ser espanyols a ser altra volta, per posar un exemple, ontinyentins (ja se que no es el millor exemple). 

I ara una reflexió... açò no es pura ironia? penseu-ho be: abans tothom volia el centralisme i ara que? la història es un peix que es mossega la cua, i açò dona de que pensar. Quin es el pròxim pas? la volta a les dictadures? o potser una altra república a Espanya? el temps ho dirà...  i nosaltres estarem ahi per a vore-ho, i en el meu cas, per a contar-vos-ho.